Degut a la Covid-19 i a les noves restriccions viscudes a Catalunya, aquest article ha estat possible gràcies al meravellós llibre d’en Manuel Forcano: Catalunya, 50 indrets jueus de l’edat mitjana
Es documenta la presència dels jueus a la vila de Banyoles des de principis del segle XII, si bé és cert que ja eren presents en diversos indrets de la comarca d’ençà del segle X.
La primera referència explícita d’un jueu banyolí data de 1216, i es tracta d’una cancel·lació de deutes entre Riembau de Camós i Moisès Cabrit.
La població jueva vivia dispersa entre la cristiana en habitatges que hem de situar que se situen a la vila vella, però sense un call específic.
Documents de 1279 i 1280 ens mostren la jueva Astruga Boil paguen el lloguer del seu habitatge.
Existeix també una referència al “Call judayco Balneolarum” del qual, però, no en tenim cap traça ni es disposa d’informació suficient (ara com ara) per a determinar si la comunitat jueva disposava de sinagoga, escola, banys rituals, carnisseria, forn i fossar propis.
Mossé Struch de Banyoles és nomenat el 27 d’abril de 1391 com a representant de l’aljama de Banyoles a Girona.
El jueu banyolí Bonjuà Cabrit, fou metge a Barcelona prop de Pere III, el qual, el 1349, el dispensà de vestir-se amb les robes distintives dels jueus. El 1360 el rei Pere encara li atorgà una àmplia carta de guiatge o salconduit pel qual no podia ser pres ni detingut, gravat ni obligat en res, ni en la seva persona ni en els seus béns. El seu cosí germà, Samuel Cabrit, també excel·lí en l’art de la medicina.
També hi ha registres de diferents conversions a apocaran la comunitat: Jucef Falcó, el 1391, passarà a dir-se Pere de Banyoles, i el mercader Abraham Lleó prendrà el nom cristià de Simó Samaçó, així com molts altres jueus catalans de Banyoles, a l’esglèsia de Santa Maria dels Turers.
El 1492 no consta que marxés cap jueu de Banyoles, perquè, bàsicament, ja no en quedaven.
Associació Amics dels Calls de Catalunya 